El conflicto lingüístico valenciano.

[Visigodo]

El conflicte lingüistic valenciá.


Crec que abans de d'entrar a debatre el problema del suposat conflicte lingüístic valencià cal assenyalar la inexistència d'este a nivell científic hui en dia no hi ha dubtes respecte a l'origen del poble i la llengua valenciana.

Abans de de res si volem posar en orde el desconcert valencià he de dir que l'origen i la naturalesa del denominat conflicte lingüístic valencià i podem dir també el conflicte sobre la discussió sobre l'origen ètnic del nostre poble posseïx un caràcter reduccioniste, ja que no fa referència a les dos llengües oficials reconegudes, sinó únicament i exclusivament a la identitat de la llengua valenciana. Seria impensable que els mateixos que defenen un origen divergent de la llengua valenciana parlada en la nostra terra respecte al català de Catalunya, de Mallorca, d'Aragó o d'Andorra, feren el mateix amb respecte al castellà parlat en les zones de parla castellana en la nostra terra. El castellà parlat a Segorbe, Requena o Villena és castellà i punt, a ningú se arriba a dir que és una altra llengua distinta al castellà que es parla en Conca, a Burgos o a Madrid. És tal l'estupidesa o mala fe dels blavers que no cauen en conter del ridícul que fan defenent l'impossible.

Tenint en compte este reduccionisme estúpid el conflicte lingüístic valencià consistix en el fet que certes organitzacions privades o subvencionades pel govern dretà local o pels mateixos partits de la dreta més inculta d'Europa i inclús per grupuscles d'extrema-dreta-regionalista marginal, localitzats principalment en les comarques centrals de la nostra terra que qüestionen unitat de la llengua no castellana parlat en la nostra terra respecte a la llengua parlada a Catalunya, Mallorca etc.

També cal tindre en compte en este confusionisme que no cal culpar a tota la societat i el poble valencià en conjunt.

Històricament este problema va ser iniciat en el moment de la “Trancisión democrática” pels elements més reaccionaris i residuals del regimen dretà, tecnocràtic, proliberal i capitalista franquista. Utilitzant este conflicte com arma de legitimització social. Amb el temps esta absurda postura ha anat guanyant adeptes entre els sectors més conservadors i dretans de la nostra terra amb fins exclusivament partidistes i de profit personal. Primer es promou una teoria absurda que juga amb els nobles i orgullosos sentiments del poble valencià, a qui se li fa creure que hi ha una conjura promoguda des d'una Catalunya imperialista per a robar-nos no se sap molt bé que, després de creat este sentiment de repulsa contra un poble europeu germà, es fa bandera d'un valencianisme cutre, carrincló i sense essència per a després collir els vots de la innocència i el que és pitjor de l'estupidesa. Amb estos vots, esta vella oligarquia traïdora a la terra i a la llengua, amb l'ajuda de nous fitxatges de pocavergonyes i aprofitats (Recordem el famós “yo estoy en política para forrarme” de Zaplana), s'han fet amb els ressorts del poder per a surar en política i enriquir-se facilment via grans sous, comissions i negocis immobiliaris.

D'altra banda l'esquerra de la nostra terra, inclús acceptant de forma tàcita el que és obvi, açò és la catalanitat de la llengua valenciana, i d'utilitzar la normativa unitària, no ha sabut prendre les mesures per a resoldre el conflicte creat per la dreta reaccionària i no ha sabut fer arribar al poble valencià el sentir-se orgullós de pertànyer a un poble que parla una de les llengües més nobles i robustes d'Europa, no ha sabut fer sentir orgull de ser descendents de conquistadores del Nord i de valents colons que van lluitar a braç partit per rependre esta antiga terra ibera, romana i visigoda de les mans d'Àfrica i Àsia. Moltes vegades per por a caure en el políticament incorrecte i per desfer el mite democràtic i decadent de les tres cultures.



El que cal tindre clar, almenys entre nosaltres és el següent, tal com diu l'informe de la Fundació Ausiàs March al Consell Valencià de Cultura:



1) Es un fet consolidat per la tradició de quasi un segle: de 1913 ençà, moment de la publicació de les Normes Ortogàfiques. Recordem que molts escriptors, publicacions i entitats valencianes (Joventut Valencianista, Societat Castellonenc de Cultura, Taula de Lletres Valencianes, etc.) adopten les normes de l’Institut d’Estudis Catalans al poc de temps d’aparèixer i molt abans de la ratificació que fou l’acord de Castelló de la Plana de 1932.

2) És una realitat acceptada de manera formal, explícita i solemne pels escriptors i las entitats culturals valencianes amb la sigantura de les Normes de Castelló del 1932. Aquest ha estat el veritable “pacte lingüístic” dels valencians.

3) És un fet assumit per la immensa majoria del parlants, com ho demostra la pràctica quotidiana en tots els àmbits formals (legal, ensenyament, administració, mitjans de comunicació, producció cultural etc.)

4) És la normativa que ha estat usada sense excepció en:

4.1) La publicació oficial de les lleis: Constitució espanyola del 1978, l’Estatut d’Autonomia i el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana des de la seua creació. Recordem la transcendència d’aquests texts legals i l’absurd que significaria ignorar-los o pretendre que han estat escrits segons una normativa no oficial. Afegim, a més, que aquest lleis fixen les denominacions oficials del òrgans de la Generalitat, dels municipis, etc.

4.2) L’enseyament en tots els nivells: des de l’escola primària fins a l’ensenyament universitari, de manera unànime.

4.3) Les institucions acadèmiques que habiliten per a l’ensenyament en l’educació primària fins a l’ensenyament universitari, de manera unànime.

4.4) Les institucions acadèmiques que habiliten per l’ensenyament den l’educació primària, secundària i superior.

4.4) Les institucions amb validesa administrativa que emet la Junta Qualificadora de Coneiximent de Valencià.

4.5) Els mitjans de comunicació públics (Radiotelevisió Valenciana).

4.6) La immensa majoria de la producció bibliogràfica i cultural.

5) És la reconeguda per les màximes institucions científiques i acadèmiques: les universitats valencianes, les de tota l’àrea lingüística valencianes, les de tota l’àrea lingüística catalana i les de tot el món.

Que alguna associació privada i més o menys lligada a un cert partit polític haja promogut no un, sinó diversos intents de “normativa” en els darrers anys (a tall d’exemple: han proposat fins a tres sistemes succesius i diferents d’accentuació) no té més transcendència que l’opinió particular que tot usuari pot tenir sobre aquest o aquell punt concret de la gramàtica.

D’altra banda, recordarem que la societat Lo Rat Penat fou una de les entitats que firmaren les Normes de Castelló el 1932. Si en l’època de la transició a la democràcia aquesta associació decidí desdir-se de l’acord que havia pres de manera formal i solemne és cosa que no pot invocarr-se com a argument. Ben al contrari, ha de qualificar-se com una falta al compromís concret davant el poble valenciá i com una renúncia a la tadició que aquesta associació havia fet seua durant quasi cinquanta anys. Una consideració similar es pot fer respecte a l’anomenada Acadèmia de Cultura Valenciana, si, com pretén, és la continuadora del Centre de Cultura Valenciana. Subrallarem que el Centre de Cultura Valenciana fou un altra de les entitats signants de les Normes de Castelló, les quals publicà i posteriorment utilitzarà en els seus Anales.



Sobre la llengua dels valencians
Informes i documents
1998 Universitat de València





Aquest document correspon a parts de les pàgines 57 a 98, capítol "Testimonis Històrics" del llibre publicat per la Universitat de València i que representa un "recull dels documents que les universitats valencianes han elaborat i presentat a les institucions públiques i al conjunt de la societat en relació a la identitat de la llengua dels valencians i a l'organisme que hauria de servir de referència normativa." amb data de juny de 1998.

Segle XIV



[1325-29] Ramon Muntaner¹, Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.

E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblàla tota de catalans, e així mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs. Sí, siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.

1. Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella on començà el 1325 a redactar la seua Crònica.

[1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)

[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.

Segle XV



[1400] Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v])

Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]

[1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)

Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]

[1412-18] Sant Vicent Ferrer, Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)

Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.

[1389-1459] Sant Antoní, Arquebisbe de Florència, Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons de sant Vicent Ferrer].

Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.

[1492-97] Bernat Fenollar¹ i Jeroni Pau², Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)

Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

1. Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col.lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474).

2. Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja.

Segle XVI



[1523] Joan Lluís Vives¹, De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)

mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

1. Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià.

[1556] Frederic Furió Ceriol¹, Bononia sive de libris sacris in vernaculam lingua convertendis libri duo. Basilea. (Traducció de Jordi Pérez Durà i col., en Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337)

Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

1. Humanista valencià (1527-1592) de tendència erasmista, defensor de la predicació en llengües vernacles.

[1557] Cristòfor Despuig¹, Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)

les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa

1. Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80).

[1563] Martí de Viciana¹, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.

En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras

1. Historiador valencià (1502-1582).

Segle XVII



[1610] Gaspar Escolano¹, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

1. Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València.

Segle XVIII



[1734] Carles Ros¹, Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. València [citant G. Escolano].

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil

1. Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià.

[1747] Vicent Ximeno¹, Escritores del reyno de Valencia. València.

[valencians i malllorquins] de ellos [els catalans] tienen el origen y la lengua.

1. Bibliògraf valencià (1691-1764).

[1760] Memorial presentat pels diputats de Barcelona, valència, Ciutat de Mallorca i Saragossa a les corts convocades pel juliol de 1760. (Citat per Joan Reglà, Introducció a la història de la Corona d'Aragó. Dels orígens a la Nova Planta. Ciutat de mallorca: Moll, 1969, pp. 175-176.)

Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua muy particular y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?

[1763] Gregori Maians i Ciscar¹, carta al bisbe Ascensi Sales.

Los libros que VS me envió llegarón a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia [...] como por la lengua catalana que estimo como propia.

1. Escriptor valencià (1699-1781) de l'època de la Il.lustració que exercí una gran influència en els cercles intel.lectuals del seu temps.

[1764] Fr. Lluís Galiana¹, carta a Carles Ros. (Reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-castellano. València: Impremta de Benito Monfort, s.p.)

cualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havia de perder, porque todos los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en mallorca, i cataluña se despacharian tambien muchos ejemplares, por ser la Lengua de todos estos reinos una misma en la substancia, i aun casi en el modo, si hablamos de tiempo mas antiguo.

1. Escriptor i religiós valencià (1740-1771), preocupat per la recuperació de la llengua i autor de la Rondalla de rondalles.

[1778] Francesc Cerdà i Rico¹, Notas al canto del Turia de la Diana Enamorada. Madrid.

bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...

1. Erudit il.lustrat valencià (1739-1800).

[1783] Joan Antoni Maians i Ciscar¹, carta a Josep Vega i Sentmenat. (Recollida per Antoni Mestre en Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. Oliva, 1970.)

Su lengua [la de Catalunya] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que conserva más memorias de ella.

1. Escriptor valencià (1718-1801), canonge, rector de la Universidad de València.

[1791] Antoni de Capmany¹, Libro del Consulado (apèndix). Madrid.

El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente.

1. Historiador, polític i filòleg barceloní (1742-1813).

Segle XIX



[1801-08] Gaspar de Jovellanos¹, carta al canonge de Tarragona C. González de Posada (durant el confinament a Valldemossa). (Reproduïda a Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5)

Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana [...] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al confín oriental a Menorca.

1. Escriptor i polític espanyol (1744-1811).

[1804] Antoni Febrer i Cardona¹, Principis generals de la llengua menorquina.

[el títol d'aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians, catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica...

1. Gramàtic i escriptor menorquí (1761-1841).

[1859] Reglament dels Primers Jocs Florals de Barcelona. (Citat per Joan Martí i Josep Moran, Documentos d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.)

No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern, lo qual se pot cultuivar així en catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

[1876] Benvingut Oliver¹, Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I. Madrid.

[existe] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reino de Mallorca y de Valencia [...] Este hecho, que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana...

1. Jurista i historiador valencià (1836-1912), natural de Catarroja, que estudià el dret foral de l'antiga Corona d'Aragó.

[1878] Constantí Llombart¹, Excel.lencies de la Llengua Llemosina. Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València.

No, valencians, no es morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gracies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en Valencia y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben [...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus originaries, insignificants diferencies molt meyns notables si es vol encara, que les que'l castellà sofrix en les divereses provincies hon se parla. Sempre ademés s'ha observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua.

1. Pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart (1848-1893), fundador de la societat Lo Rat-Penat i de diverses revistes i autor de diverses obres de reivindicació del valencià.

[1878] Constantí Llombart, "Ensayo de ortografía lemosino-valenciana". (Inclòs en el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, 1887, p. XVII.)

Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-malloqrquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse.

[1887] Vicent Boix¹, "Censura oficial" al Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, p. 7.

Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes, vulgares y romanos.

1. Escriptor romántic i historiador valencià (1813-1880) que fou cronista de València.

[1888] Teodor Llorente i Olivares¹, "El movimiento literario en Valencia en 1888", La España Moderna, 1. (Reproduït a Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71.)

en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos

1. Poeta, escriptor, periodista i polític conservador valencià (1836-1911), fundador del diari Las Provincias i impulsor de la Renaixença literària.

[1888-89] Roc Chabàs¹, "Nuestro regionalismo", El Archivo, 3, p. 284.

Desde que vaix naixer he tingut à molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí com à rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahins, dictant els Furs, que feleces féren estes comarques

1. Eclesiàstic i historiador (1844-1912), fou canonge de la seu de València i fundà la revista d'estudis històrics El Archivo. Influí en la renovació de la historiografia valenciana.

[1894] Roc Chabàs, carta [datada l'1 d'abril] al R. P. Juan Berkman. (Citat per M. Bas Carbonell a Roque Chabás, el historiador de la Renaixença. Dénia: canfali, 1995, p. 247.)

[...] el idioma ue se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen

[1896] Juan Valera¹, citat en Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-119.

Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener literariamente uno solo?

1. Escriptor andalús (1824-1905), conegut per les seues novel.les i també per treballs de crítica literària.



Parlant de l'origen racial o si es preferix una miqueta més politicament correcte direm ètnic em permet adjuntar un resum de les conclusions Enric Guinot en el seu monumental estudi sobre els orígens de la població medieval valenciana:



Gràcies a un pacient treball d'investigació que ha durat més de set anys esta negació (la de la suposada no catalanitat de la població valenciana medieval i per deducció la no catalanitat del la llengua parlada pels valencians) està sentenciada de mort. A partir d'ara tot aquell que seguisca defenent el secessionisme lingüístic i ètnic haurà de saber que el que defen no té el més mínim fonament i açò gràcies a què recentment ha vist la llum un aclaridor treball del professor del departiscament d'Història Medieval de la Universitat de València, Enric Guinot on es fa un formidable estudi d'una part dels repobladors vinguts i assentats al llarg del país després de la conquesta, tant en ciutats com en xicotetes viles i alqueries. Doncs bé, en este detallat treball i d'una manera molt exacta i metòdica s'ha arribat a determinar l'origen geogràfic dels repobladors, inclús d'aquells repobladors el cognom del qual no corresponia a un topònim determinat. En este treball Guinot arriba a la conclusió que el 80% de les persones que van repoblar les terres valencianes després de la conquesta procedien de Catalunya. En l'obra de més de 1200 pàgines “Els fundadors del Regne de València" el medievalista Enric Guinot analitza els mites sobre els quals es basen les teories secessionistes i es desmonten tots, començant per l'origen autòcton dels valencians, l'origen àrab o mossàrab etc. A més també posa en el seu just lloc els treballs basats només en el Llibre del Repartiment. A partir de la colossal documentació consultada es va detallant l'origen i el percentatge de repobladors d'una o una altra procedència ètnica –catalans, aragonesos, occitans, navarresos, etc. – arribant a comprovar-se que a pesar que la procedència dels repobladors no és homogènia en tot el país sí que es pot afirmar que allí on van predominar els catalans va acabar parlant-se valencià i on van predominar aragonesos es va acabar parlant castellà-aragonés. Es pot inclús diferenciar zones o comarques del país segons el volum de repobladors d'un lloc o un altre.

Així cabria distingir una primera zona representada per les comarques del Maestrat, Ports de Morella i Plana de Castelló on hi ha una aclaparadora majoria de repobladors catalans, amb percentatges del 90%. Este percentatge baixarà un poc –75 a 80%- quan ens dirigim cap a la Plana. Estos seran catalans vinguts en la seua majoria de les comarques occidentals, encara que en algunes viles la proporció de catalans orientals va ser considerable.

Una segona zona seria la formada per l’Horta de València, on caldria incloure el Camp de Morvedre. En molts dels pobles d'esta zona trobem diferències d'uns pobles a altres i els percentatges entre catalans i aragonesos variarà. Així per exemple a Montcada en el 1240-1280 hi haurà un 85 % de catalans enfront d'un 5% de castellà-aragonesos, amb un 10% de repobladors d'origen indeterminat –açò és, podrien ser tant catalans com aragonesos- encara que estadísticament en el grup d'indeterminats per cada aragonés hi hauria 17 catalans. En el costat extrem de la variació estarien els repobladors de Burjassot on en 1373-1425 hi hauria un 40% de catalans i un 33% de castellà-aragonesos i un 27% d'indeterminats. En general en tota esta zona podria parlar-se d'una majoria catalana que correspondria a dos terços enfront d'un terç d'aragonesos. Quant als orígens dels catalans també hi hauria diferència entre els provinents de la Catalunya occidental i l'oriental segons pobles. Això sí, en els sectors socials mitjans i alts, entre els que participen activament i significativament en la vida social i municipal entre un 80 i 90% de les persones estudiades són d'origen català, a més de clara procedència de la Catalunya vella (se'm permetrà apuntar, la zona de Catalunya més europea, gal·loromana i germànica precisament). Esta és la raó de perquè la llengua del poder, la llengua dels nobles i caballers, la llengua de l'administració i de la cultura, va ser la catalana, llengua unívoca del patriciat i la noblesa d'origen català.

Una tercera zona seria la que formaria les comarques de la Ribera del Xúquer i les costeres de la Safor, la Marina Alta i els pobles més xicotets de la Marina Baixa. En totes estes comarques torna a tornem a trobar un gran predomini de catalans en la repoblació arribant a percentatges mínims del 70 al 80% enfront d'un 10 o un 15% de repobladors aragonesos. A diferència del Maestrat i Els Ports, la majoria dels catalans serà d'origen oriental (la Catalunya vella), amb algunes diferències entre poblacions, però amb la tendència a haver-hi majoria de catalans orientals en les poblacions costeres.

Una altra zona la constituirien les comarques de Xátiva i la Costera, la Vall d’Albaida, l’Alcoia i el Comtat. Si bé és cert que en un principi –1247/1248- va ser freqüent vore un predomini d'aragonesos en alguns pobles, després de la repoblació definitiva, que en estes poblacions es portaria a terme entre el 1260/1270 i finals de segle, va haver-hi un canvi definitiu en els percentatges de repobladors passant a ser majoria considerable els catalans. El predomini català serà en estes comarques d'un 60-65% enfront d'un 30-35% i per tant no va ser tan marcada la diferència com en la zona costera, la ciutat de València i les comarques del nord. Quant a l'origen dels catalans va haver-hi diferències entre unes viles i altres. Per exemple si en Xátiva i Cocentaina la majoria va correspondre a catalans occidentals, mentres que en altres com l’L'Olleria, Agullent o Bocairent predominaren els orientals. Encara que si s'inclouen entre els occidentals als provinents de comarques com Anoia, Conca de Barberá, Alt Camp etc. Podria observar-se una majoria relativa de catalans occidentals.

Una quinta zona serà la de les comarques del sud, les conquistades per Castella en el segle XIII i incorporades al Regne de València a partir de l'any 1296. En esta zona estarien incloses les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. En tota esta zona pareix haver-hi unes majories més ajustades de catalans enfront de repobladors castellà-parlants. Ací els percentatges podrien estar entre un 50-60% de persones d'origen català enfront d'un 35-40% de persones d'origen aragonés o castellà. L'origen dels catalans caldria buscar-ho en les comarques orientals. En totes estes comarques acabarà implantant-se la llengua catalana, cosa lògica, pel fet que els seus pobladors majoritaris eren d'este origen, tan sols en Oriola, la ciutat localitzada més al sud del país acabarà parlant-se castellà a causa del contacte i a la immigració posterior dels nostres veïns del sud.

La sexta i última zona que és la que Guinot anomena “Franja aragonesa”, constituïda per l'Alt Palància, Alt Millars i els Serrans. Ací és l'única zona de València medieval de parla castellana a causa de la majoria dels repobladors d'origen aragonés d'esta zona, un 80-90% d'aragonesos enfront d'un 5-10% de catalans.

Una cosa quedarà definitivament confirmada i és que “Hi ha una absoluta coincidéncia entre la constatació de que, en un poble valenciá del segles XIII i XIV, l’antroponímia d’orige catalá siga majoritaria –del 50-85% enfront d’un 10-35% d’orige aragonés- i el fet que es tracte d’un lloc de parla catalana en temps medievals i moderns. Per contra, quan les proporcions dels models antroponímics són en un 70-90% aragonesos- i en menor mesura navarresos i castellans-, enfront de una minoria d’orige català –del 10-20%-, es tracta sempre de pobles valencians que parlaven en aquells segles- i parlen ara- castellà”.

Un fet a tindre en compte per a constatar que no es pot centrar l'estudi dels nostres orígens basant-nos només en el Llibre del Repartiment és que la gran majoria de les primeres generacions de valencians dels anys pròxims al 1300 van arribar posteriorment a l'època de la conquesta. Com a consecuencia de la forta immigració de finals del segle XIII, la proporció de catalans, tant orientals com occidentals s'elevarà a proporcions molt altes. “De l’ordre del 70, del 80, del 90% enfront dels cognoms d’oritge aragonés. A Gandia, a Montcada, a Dénia i Xàbia, a Alcoi, Onda, Castelló, Sant Mateu, arreu del País en tenim la prova”. El nucli de procedència dels repobladors segons ens indica Guinot estaria en una àmpla zona corresponent a les comarques catalanes centrals, situades entre l'actual frontera lingüística que separa el català oriental de l'occidental. De totes maneres, i en general, es podria enumerar les comarques d'on eixiria el gros dels repobladors de major a menor importància d'esta manera: L’Anoia, Conca de Barberà, Urgell, Segarra, Noguera, Garrigues, Bages, Alt i Baix Penedès, Osona, Roselló, Vallès, Pallars, Ribagorça, Llitera i Baix Cinca, Gironès, etc.

Queda per tant clar i sense cap gènere de dubtes que la massa del poble original valencià, anterior a les immigracions d'este segle, procedix del Nord de la península (siga de Catalunya o d'Aragó) i no local com defenen els secesionistes. Açò és inqüestionable i no es pot opinar de forma contrària. Qui tinga dubtes que estudie les 1200 pàgines del llibre de Guinot.





Una altra teoria escapçada és la que els valencians són els mossàrabs
autòctons alliberats amb l'arribada de Jaume I. Esta és una altra barbaritat defesa per la "blavería" local. Hui per hui, ningú dubta que els musulmans valencians del segle XIII parlaven només àrab i està demostrat pel fet que van necessitar traductors, en la majoria dels casos jueus, per a comunicar-se amb els cristians portats per Jaume I. Per tant com diu Guinot:

“Si la suposada llengua mossàrab –el valencià- , evolucionada localment a partir del llatí d’època romana, no era ja parlada per aquesta comunitat, qui la pogué transmetre i imposar-la als conquistadors? Els defensors del secessionisme lingüístic han hagut de buscar un altre grup humà i aquest és el dels mossarabs. Segons ells, les terres valencianes estaven poblades per un considerable nombre de persones, centenars de milers en pura lògica, descendents de la població hispanoromana, separats “racialment” dels emigrants musulmans, i continuadors de la pràctica del cristianisme. Això voldri dir que havien de tenir una estructura de jerarquia eclesiàstica –bisbes- i edificis per al culte: esglésies i monestirs. I encara més, caldria que, en arribar els nombrosos repobladors cristians de Catalunya i Aragó, haguessen estat capaços d’integrarlos i de transmetre’ls la seua llengua valenciana local. Si hagués existit aquesta nombrosa comunitat mossàrab, hauria quedat rastre documental o cronístic de com es trobaren a les portes de València amb els repobladors catalans o aragonesos de Jaume I i de com s’interrelacionaren. De com l’esglesia local mossàrab, parlant en valencià, va rebre els bisbes de Catalunya i Aragó i els va acompanyar en l’entrada a la ciutat de València i d’altres viles valencianes mantingueren aquesta població majoritària o es dissolgueren, quasi fins a restar imperceptibles, els pocs catalans que haurien vingut a repoblar. Res d’això no va ocórres; encara que, si hagués existit la comunitat mossàrab, no hauria estat imposible”.

El que si podem dir és que la comunitat mossàrab valenciana va ser una minoria poc homegenea. Quan els berebers conquisten Còrdova l'any 1013, molts mossàrabs d'esta ciutat emigren a la regió valenciana. També podem dir que quan el Cid arriba a València, la mossarabia valenciana era encara una minoria relativament important i col·labora amb els castellans.

Ara bé, amb l'arribada dels almoràvits nord-africans les coses canvien i la convivència entre cristians i musulmans canvia per complet. L'any 1102, els almoràvits conquisten València i molts mossàrabs valencians emigren a Castella. Una altra important migració mossàrab es produïx quan Alfonso I es retira a Aragó despres de la cavalgada per Almeria. Els mossàrabs que havien a València són práctiamente exterminats com a mesura de represàlia, la xicoteta part serà deportada pels tolerants almoràvits. Si va quedar o no algun mossàrab és possible, però absolutament fals que estos mossàrabs conservaren la llengua valenciana actual i la transmeteren als repobladors vinguts després de la conquesta cristiana.




"El Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y la legislación autonómica que deriva de él designan oficialmente la variante del catalán que se habla en una región como " VALENCIÀ ".

"El Institut d’Estudis Catalans, que tiene reconocida la autoridad lingüística sobre la lengua catalana, reconoce que, sin perjuicio de la unidad de la lengua catalana, la denominación " valencià " tiene tradición popular y la admite para designar la variante del catalán que se habla en las comarcas valencianas".

"Igualmente, la Real Academia Española, en su diccionario normativo, define el " valenciano " como dialecto de la lengua catalana."

"La Ley catalana 1/1998, del 7 de enero, en su preámbulo, reconoce que la lengua catalana, propia de Cataluña, es compartida con otros territorios en los que recibe denominaciones populares e incluso legales diversas".









La llengua



Que la llengua pròpia que es parla al País Valencià és el català és quelcom reconegut per més de 50 universitats arreu del món. NO CAP universitat arreu del món reconeix l’existència d’una suposada “llengua valenciana”. (NINGUNA UNIVERSIDAD DEL MUNDO RECONOCE LA EXISTENCIA DE UNA SUPUESTA LENGUA VALENCIANA)



Observem així mateix com això ve reconegut també per prestigiosos diccionaris de diferents àmbits culturals mundials. Els diccionaris són quelcom totalment neutre i científic. I així mateix, en provenir de països diferents i fora del nostre àmbit immediat, no es pot dir que estiguen manipulats per gent d’ací (els blavers quan se’ls demostra quelcom, acostumen a acusar els científics que diuen quelcom contrari a les seues idees de “catalanistes” o “pagats pels catalans”).



Enciclopedia Italiana. V. IX [Milano. Istituto della Enciclopedia Italiana. 1931. Pp. 418-9. Entrada “Catalogna”]:

Vegem com s’ens parla en aquesta enciclopèdia de la llengua catalana i els territoris pels quals s’estén el seu àmbit:

"Il territorio catalano si estende a occidente del Mediterraneo da Salces sullo stagno di Leucate in Francia (dipartamento dei Pirenei orientali) sino a Santa Pola a Guardamar (Valenza). Esso comprende inoltre le Isole Baleari, le Pitiuse e la città di Alghero in Sardegna”

[El territori català s’estén des de Salses, prop de l’estany de Leucata, en França (departament dels Pirineus Orientals) fins a Santa Pola i Guardamar (València). Comprén a més les Illes Balears, les Pitiüses i la ciutat de l’Alguer a Sardenya].

I una mica més avant especifica les varietats dialectals de la llengua catalana, fent referència específica a la inclusió del valencià dins de l’àmbit del català occidental:

“I dialetti catalani sono due: l’orientale e l’occidentale. Il rossiglionese, il balearico e l’algherese appartengono al catalano orientale; le parlate di Lérida e di Valenza all’occidentale. Le condizioni storiche di questa differenziazione dialettale vanno cercate nelle fasi della riconquista della zona orientale della Penisola Iberica sui Musulmani: i paesi della casa di Barcellona, con le Baleari, spettano al catalano orientale, mentre l’Urgel con Pallars e Ribagorça con Valenza formano il territorio del catalano occidentale”

[Els dialectes catalans són dos: L’oriental i l’occidental. El rossellonès, l’alguerès i el baleàric pertanyen al català oriental; les parles de Lleida i de València a l’occidental. Les condicions històriques d’aquesta diferenciació dialectal podem trobar-les a les fases de la reconquesta de la zona oriental de la Península Ibèrica als musulmans: els països de la Casa de Barcelona, amb les Balears, corresponen al català oriental, mentre l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça amb València formen el territori del català occidental].



Encyclopaedia Britannica. V. 5 [Chicago. Encyclopaedia Britannica Inc. 1973. P. 60. Entrada “Catalan”]:

“Catalan is a romance language with nearly 6.000.000 speakers; it is spoken over an area of about 22.000 sq. mi., comprising Catalonia (approximately 3.400.000 speakers), an adjacent strip of Aragon with an average width of 15 mi. (100.000), Roussillon (260.000), Valencia (1.800.000) and the Balearic Islands (440.000)”

[El català és una llengua romànica amb prop de 6.000.000 de parlants; és parlada en un àrea de prop de 22.000 milles quadrades, comprenent Catalunya (aproximadament 3.400.000 parlants), una franja adjacent d’Aragó amb una amplària mitjana de 15 milles (100.000), el Rosselló (260.000), València (1.800.000) i les Illes Balears (440.000)].

I més avant, de manera semblant, descriu els dialectes de la llengua catalana, tot subratllant la seua gran unitat, en comparació amb altres llengües:

“Dialectal and chronological differences within Catalan are very small: a 13th text of Raymond Lully is still generally understandable by modern speakers. There are two main dialect groups: occidental, which is subdivided into West Catalan (Ebro and Segre valleys) and Valencian; and oriental, which is subdivided into East Catalan, Balearic and Roussellonnais and which also includes the speech of Alghero, Sardinia, where Catalan was brought in the 14th century. These varieties present only minor differences (some details in pronunciation, conjugation and vocabulary)”

[Les diferències dialectals i cronològiques dins del català són molt xicotetes: un text del s. XIII de Ramon Llull és encara generalment comprensible pels parlants moderns. Hi han dos grups dialectals principals: occidental, el qual es subdivideix en català occidental (valls de l’Ebre i del Segre) i valencià; i oriental, el qual es subdivideix en català oriental, balear i rossellonès, i que també inclou la parla de l’Alguer (Sardenya), on el català fou dut al segle XIV. Aquestes varietats presenten sols diferències menors (alguns detalls en pronunciació, conjugació i vocabulari)].



Encyclopaedia Universalis. V. 3 [Paris. Encyclopaedia Universalis France S.A. 1968. Pp. 1045-6. Entrada “Catalogne”]:

Comença especificant l’àrea on es parla la llengua catalana:

“Le catalan est une langue romane parlée par environ six millions de personnes, réparties en un aire qui comprend la Catalogne, la partie de l’Aragon (d’une largueur approximative de 14 Km) qui la jouxte, le Roussillon, la province de Valence et les Baléares”

[El català és una llengua romànica parlada per vora sis milions de persones, repartides en un àrea que comprén Catalunya, la part d’Aragó adjacent (d’una amplària aproximada de 14 Km), el Rosselló, València i les Balears].

I després especifica ses varietats dialectals, remarcant de nou la seua unitat:

“Le catalan a peu varié au cours des siècles: un texte de Raymond Lulle remontant au XIIIe siècle est encore compris par les Catalans d’aujourd’hui. Ses dialectes, qui se regroupent en catalan occidental et en catalan oriental, ne présentent que des différences mineures qui apparaissent seulement dans la langue parlée (détails de prononciation, de conjugaison et de vocabulaire). Le catalan occidental comprend le catalan de l’Ouest (vallées de l’Ebre et de le Sègre), et le valencien. Le catalan oriental comprend le catalan de l’Est, les dialectes des Baléares et du Roussillon, les parlers d’Alghero, et de Sardaigne où le catalan pénétra au XIVe siècle”

[El català ha variat poc al llarg dels segles: un text de Ramon Llull (que es remonta al s. XIII) és comprès encara pels catalans d’avui. Els seus dialectes, que s’agrupen en català occidental i català oriental, no presenten sinó diferències menors que apareixen sols a la llengua parlada (detalls de pronunciació, de conjugació i de vocabulari). El català occidental comprén el català de l’Oest (valls de l’Ebre i del Segre), i el valencià. El català oriental comprén el català de l’Est, els dialectes de les Balears i del Rosselló, els parlars de l’Alguer (Sardenya), on el català penetrà al s. XIV].



Metzler Lexikon Sprache [Stuttgart. Verlag J. B. Metzler. 2000. P. 334. Entrada “Katalanisch”].

Ací ens trobem davant d’un diccionari específicament filològic. Per tant més científic i endinsat en la matèria concreta de què parlem que els altres que hem anomenat, més genèrics.

“Romanische Sprache Kataloniens (Principat), der Provinz Valencia, eines Teils des französischen Roussillon, der Balearen und einiger Sprachinseln wie Alghero (Sardinien). Offizielle Sprache Andorras. Ca. 7-8 Millionen Sprecher, beinahe ausschlieβlich zweisprachig (katalanisch-spanisch beziehungsweise katalanisch-französisch); örtlich bis 80% Katalanischsprecher”

[Llengua romànica de Catalunya (Principat), València, una part del Rosselló francès, les Balears, i alguns illots lingüístics com l’Alguer (Sardenya). Llengua oficial d’Andorra. Prop de 7-8 milions de parlants, bilingües en la seua quasi totalitat (català-castellà o bé català-francès); en el seu territori fins a un 80% de catalanoparlants].


ÉS POSSIBLE QUE S’EQUIVOQUEN TAN PRESTIGIOSES PUBLICACIONS, A CÀRREC DE PRESTIGIOSOS I AL MATEIX TEMPS NEUTRALS CIENTÍFICS?



Què pensen dels blavers a l'exterior

Una de les raons per la qual als blavers els hauria de fer vergonya de ser blavers és la dolentíssima imatge que d’ells se té a l’exterior, al nostre immediat context europeu (més enllà del seu adorat Madrid). Vegem què diuen d’ells a dos països tan seriosos com França i Alemanya dos prestigiosos professors universitaris: el professor Franck Martin, de la Universitat de Saint-Étienne; i el professor Hans-Ingo Radatz, de la Universitat Catòlica d’Eichstätt-Ingolstadt, i membre del Deutscher Katalanistenverband/Associació Germano-Catalana. El primer article fa unes interessants consideracions al voltant de la creació de l’AVL, la qual cosa li du a l’autor a analitzar científicament el fenomen secessionista. El segon, escrit en 1993, gira al voltant de l’entrada d’UV al govern municipal de la ciutat de València i la introducció de l’ortografia secessionista en alguns àmbits d’aquest Ajuntament. Al final, però, fa tot un rigorós estudi del secessionisme lingüístic i les seues darreres motivacions. Afegim a tall d’apèndix, del mateix professor Radatz, una ressenya del mateix 1993 a la Gramatica de la llengua valenciana de 1987, on palesa les incongruències científiques a tots els nivells dels defensors de la llengua valenciana com a llengua diferent a la llengua catalana.

“El secessionisme lingüístic valencià: els perills i les derives d’un ús partidista de la lingüística”

[La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique (Perpinyà, 14-6 de març de 2002). Université de Perpignan-CRILAUP. Pp. 401-9]. Franck Martin (Universitat de Saint-Étienne)

(Traduït del francès original)

Basat en un rebuig sense matisos de la “catalanitat” del valencià, una determinació a trencar el vincle de parentela entre el valencià i el català, a defensar el caràcter autòcton d’una “llengua valenciana” “independent”, el secessionisme lingüístic valencià no ha pas dubtat al llarg dels darrers anys, a envair el terreny de la lingüística dins de l’esperança d’adquirir, si no una certa hegemonia, sí una façana de legitimitat. Aquesta invasió, en el sentit quasi psicoanalític del terme (mobilització de l’energia pulsional), ha aconseguit in situ desacreditar tot tractament lingüístic seriós d’aquesta qüestió i dur un greu perill tant al grau de difusió del català a València com a l’aprenentatge i utilització d’un dels principals trets de la “valencianitat”. Tres eixos ens permeten comprendre aquesta característica i mesurar tot allò que està en joc. Destinat a la desviació de diverses nocions de lingüística, el primer palesa les febleses del discurs secessionista valencià. Un segon eix permet descobrir dos de les principals motivacions dels secessionistes, un antivalencianisme latent però cert, i un anticatalanisme exacerbat. En darrer terme, basat sobre algunes incidències majors d’aquest corrent, un darrer conjunt de reflexions ens permet d’aportar alguns elements de resposta a una de les principals preocupacions valencianes del moment: la recent creació d’una entitat específicament valenciana, “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”: pot ser ella la solució a un feixuc conflicte, mentre que Barcelona i Mallorca treballen en un desenvolupament coordinat de la llengua catalana?

Paral.lelament a un enfocament autènticament revisionista de la Història valenciana amb una reescriptura partidista de la Reconquesta, una interpretació hagiogràfica del Segle d’Or valencià, una presentació errònia de la denominació històrica del català de València, una lectura fal.laciosa de l’èxit de les “Normes de Castelló”, o encara una desviació de la historiografia local, en matèria de lingüística, els secessionistes tenen tendència d’entrada a presentar d’una manera exagerada les modalitats valencianes de la llengua catalana:

“[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances”.1

Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]”.2

De la mateixa manera que un belga francòfon no té raons pertinents per a afirmar que s’expressa en una llengua independent a la dels seus amics francesos, un valencià no pot de la mateixa manera reivindicar una absència de parentela entre valencià i català. Això seria l’inici d’un caos gegantí, considerat no obstant sense por pels secessionistes: “[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]”.3

Per a completar aquesta primera aproximació, diversos secessionistes han consagrat altres treballs a dos nocions pròpies de la lingüística, llengua i dialecte. Encara que és una cosa difícil definir cadascuna entitat, una semblant dificultat no seria prou per a establir una partició de la llengua catalana. Entre els exemples més significatius figuren els treballs de José Ángeles Castelló. Tot recorrent al criteri de la intercomprensió per a dissociar llengua i dialecte, aquest autor multiplica les formulacions peremptòries i privilegia l’observació empírica a tot raonament:

“[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]”.4

El recent estudi de Chimo Lanuza Ortuño constitueix un altre exemple. Autor de Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica, aquest darrer es refereix a prestigiosos lingüistes. Si l’evolució del discurs tendeix a fer creïble les seues propostes, cada referència dóna lloc a interpretacions predeterminades. D’aquesta manera, després de citar el lingüista americà William J. Entwistle:

“[...] es diu habitualment d’un dialecte que posseeix un centre geogràfic d’irradiació, [...] que es troba associat a una classe d’organització social, que se situa en una relació de dependència evident respecte al centre lingüístic”,5 treu conclusions amb ajuda d’un procediment molt usat pels secessionistes, la introducció d’una formulació genèrica que permet de substituir el raonament per l’argumentació:

“Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia”.6

[i]Però allò més condemnable d’això cal situar-lo a altre nivell. Chimo Lanuza Ortuño es guarda de precisar que Entwistle ha intitulat la seua obra Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués, sense citar el valencià i menys encara la “llengua valenciana”. Omet igualment el dir que lingüista americà ens presenta Catalunya i la part “valencianòfona” dins d’un sol i mateix conjunt anomenat “català”. Ell oblida, en definitiva, aquesta conclusió rotunda d’Entwistle:

“[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]”.7

Referint-se a una part solament dels treballs d’Entwistle, treient les cites que fa d’ell del seu context inicial, i ocultant una de les argumentacions de l’obra, Chimo Lanuza Ortuño presenta així Entwistle com a un possible defensor del secesisonisme, mentre que els seus treballs estan redactats amb un esperit ben contrari. En aquest sentit, el secessionisme valencià no seria considerat exactament com a un exercici de retòrica ple d’una gran parcialitat. Correspon a un revisionisme cultural, motivat sense dubte per un rebuig incondicional al terme dialecte (comunament investit d’una càrrega pejorativa), però també per dos altres conjunts que certament depassen l’estricte quadre de la lingüítica.

Sota coberta d’un valencisme progressista, diversos secessionistes són animats per un antivalencianisme latent, però clarament perceptible, una oposició ferotge a l’expressió de certs trets diferencials valencians, al primer rang dels quals figura la mateixa llengua regional. La reconeixença d’una llengua “independent” és concebuda dins del propòsit de reduir el valencià a una cosa anecdòtica, de marginalitzar-lo, de folkloritzar-lo. L’habitus lingüístic majoritari dels secessionistes és, en aquest sentit, significatiu. Molts escriuen en castellà abans que en valencià i alguns confessen, en privat, això sí, no dominar ni inclús voler aprendre la llengua regional que ells pretenen no obstant defensar quotidianament. Són també nombrosos els que releguen el valencià a un segon rang, com ara Eliseo Palomares que escrivia no fa massa respecte al tema de les cèlebres “Falles”, i també respecte a la toponímia local dins d’elles:

“Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes”.8

Podem citar, en fi, un altre exemple, en 1982, els autors d’una campanya informativa utilitzaren la cèlebre “paella” valenciana per a prevenir la població temptada de cuinar aquest plat a l’aire lliure contra els riscos d’incendi. En tota ingenuïtat, els publicitaris havien inserit dins de llur anunci dos eslògans: “Certes paelles maten/La paella és el plat més car de l’estiu”.9

Considerant aquest text com un atemptat a la identitat valenciana, els secessionistes demanaren la seua prohibició, tenint cura d’usar en la seua argumentació el terme “autòcton”, pres així per a afirmar una independència del valencià: “Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano”.10

Argumentant al voltant de la protecció d’un patrimoni cultural, els secessionistes entenen així afavorir una “autoctonització” de certs trets diferencials, d’entre els quals tenim la llengua regional. Ells aspiren, sovint secretament, a relegar aquesta part tangible de la “valencianitat” a una cultura de baix nivell, aborigen i exòtica, dins del procés descrit per Robert Lafont en el cas de l’occità en 1967:

“Sur la côte d’Azur, la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’indigenisation des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes”.11

El secessionisme pot ser així presentat com a més insidiós que tota política discriminatòria. D’entrada és més acceptable que la censura, però no regateja esforços a posar un terme, un fre, al procés de normalització.

Un altre conjunt de motivacions és un anticatalanisme exacerbat envers dos grups idènticament estigmatitzats: els catalans, catalanistes o no, i els valencians partidaris de la unitat lingüística. Buscant les seues arrels en la història comuna i diferenciada dels dos territoris veïns, aquest anticatalanisme prengué cos en el moment clau de l’expressió del valencianisme, la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster en 1962. Si, després de vint-i-cinc anys de franquisme, aquest estudi posà de relleu l’adscripció de la població a un conjunt singular, dotat d’una llengua en perdició, l’afecció de Fuster pels “Països Catalans” donà a aquest anticatalanisme l’ocasió d’expressar-se amb virulència. Així, el 1962, Diego Sevilla Andrés escrigué en resposta a la publicació de Joan Fuster:

“[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes”.12

Nodrit per un moviment específicament valencià, el “blaverisme”, en referència a la franja de color blau de l’emblema oficial de la Comunitat (la “Senyera”), aquest anticatalanisme s’expressà aviat en tot el seu horror. Aprofitant-se de les incerteses polítiques del període pre-autonomista, els “blavers” procediren a una instrumentalització del valencià, una desviació destinada a servir a una ideologia d’extrema dreta:

“[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, són els catalanistes”13

Des de llavors nasqué una autèntica fòbia, que combinava por i menyspreu a trobar tota expressió unitària. Mentre que els catalans foren considerats com a invassors, la classe universitària local fou assimilada a una quinta columna, un cavall de Troia dirigits des de Barcelona per a millor assegurar una nova “re-Reconquesta” del territori i anihilar tota expressió de la “valencianitat”. Foren impedides diverses manifestacions culturals, moltes llibreries foren saquejades, i certs intel.lectuals foren incomodats i al final agredits, baix l’excusa que defensaven la unitat.

Per a intentar aturar aquestes pràctiques, els universitaris publicaren diversos treballs que alertaven l’opinió sobre els perills d’una partició:

“Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils”.14

Però això fou sense comptar amb la determinació de l’extrema dreta valenciana. Gràcies al suport d’alguns òrgans de premsa poc escrupulosos, d’entre els quals destaca el diari Las Provincias, aquesta ha sabut treure profit d’aquest tema de la llengua, car a tot poble, per a tractar d’enganyar nombrosos valencians i assegurar una certa perennitat del conflicte. D’questa manera, diversos ideòlegs continuen teoritzant sobre la idiosincràsia valenciana, els fonaments i la immanència de la “valencianitat”, i recorren a la noció de la “raciologia valenciana” o “llevantina” per a afirmar millor l’existència d’una distinció “fisiològica” entre valencians i catalans. Diverses manifestacions amb eslògans evocadors (¡Todos contra Cataluña!, ¡Todos contra Cacaluña!) continuen igualment essent organitzades per a defensar el caràcter autòcton d’una llengua “independent”, o demanar el tancament del canal televisiu català TV3, considerat per alguns esperits miserables com a “estranger” i “incomprensible”. En definitiva, a més de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997, d’acord a un dels grans mites “autoctonistes” segons el qual la població seria hereva d’una “sang àrab” abans que d’una “sang catalana”, encara es pot escoltar “antes moros que catalanes”, mentre que, a les biblioteques, encara es continuen deteriorant salvatgement obres que presenten el valencià com a una variant del català, o que associen Ausiàs Marc a la literatura catalana.

Principal motiu del secessionisme, l’anticatalanisme valencià ha conservat així tota sa virulència. Si ben és cert que no pot exagerar-se, tampoc no pot ser negligit, car revela el sentit i la natura del conflicte lingüístic valencià. Especialment reclama una atenció immediata, car sa incidència és gran, tant sobre el pla lingüístic com com sobre el pla identitari. En el pla lingüístic, l’autonomització del territori en 1982 i el desenvolupament d’un arsenal legislatiu han dinamitzat indiscutiblement el progrés del valencià. La població ha sabut mobilitzar-se per a arribar, no pas a una normalització completa certament, però sí a un millorament de ses competències, a un ús creixent del valencià en diversos contextos de comunicació i, fent això, a una aprehensió sense una depreciació excessiva. No obstant, subsisteixen alguns límits, directament lligats a la pressió dels secessionistes i a diverses batalles que aquests darrers han arribat a conduir al seu favor (a més de la de la simbologia).

L’Estatut d’Autonomia de 1982 és un primer exemple. Mentre que el seu homòleg balear fa expressa referència al català (“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, al costat del castellà, el caràcter de llengua oficial”), el text valencià es contenta amb un imprecisa i boirosa definició que, gràcies al terme “idioma”, no exclou la possibilitat de considerar el valencià com a llengua “independent” (“Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà”). Més avant, mentre que l’Estatut català contempla un desenvolupament extraautonòmic, el text valencià exclou tota relació amb la cultura i la llengua d’altres parts de la península, mitjançant una formulació igualment imprecisa, que barreja els termes “País Valencià” i “Regne de València” al seu preàmbul:

“Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén”15

Altre exemple el podem trobar en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, pedra de volta de la política lingüística local. Influenciada pels secessionistes, una part de la classe política ha influït de nou per a excloure tota referència a la llengua catalana, preferint usar fòrmules equívoques (“llengua històrica i pròpia del nostre poble”, “el nostre signe d’identitat més singular”), i fins i tot la denominació “llengua valenciana”, protestada pels universitaris (“La llengua valenciana és una part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat”). Sobretot, contràriament al seu homòleg català, que fa referència a una “comunitat lingüística” i que contempla un intercanvi en català de tota documentació pública (“Formada al seu territori i compartida amb altres territoris, amb els quals forma una comunitat lingüística que ha aportat al llarg dels segles una preciosa contribució a la cultura, la llengua catalana.../Els mandataris públics deuran expedir en castellà les còpies que tindran efecte fora dels territoris que tenen la llengua catalana per llengua oficial”), el legislador valencià es contenta amb mencionar:

“[...] seran redactades en castellà les còpies o els certificats dels documents que deuran tenir efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana”.

Dins d’aquest marc, es comprén que la “(re)valencianització” del territori no s’haja pogut beneficiar de l’impuls necessari a una autèntica normalització. En lloc de treure profit de manera conjunta de les mesures eficients desenvolupades a Catalunya i les Illes Balears, als textos i llavors a la pràctica, el català de València fou víctima d’una política, no exactament atemorida, sinó isolacionista, un autèntic replegament contrari a tot progrés quantitatiu raonat.

En el pla identitari, les incidències foren i continuen essent massa pesades. La primera és una extrema confusió, un problema identitari major. Mentre que al final de quaranta anys de franquisme, la població podia pretendre una aprehensió més justa dels seus trets diferencials, ella fou inserida al cor d’un autèntic caos, un desordre sense nom que feia difícil tota aproximació a la “valencianitat”. Per a intentar descobrir-se a si mateixos, alguns valencians han començat a estudiar allò que ells pensaven o desitjaven que fóra llur “valencianitat”, tirant mà si ha calgut del passat enlloc d’interrogar-se per llur devenir. Nogensmenys, ells es topetaren i se topeten quotidianament amb diverses obres que teoritzen de manera errònia sobre els seus referents identitaris, sovint en una català “contranormalitzat”, una llengua de laboratori que respon a unes regles ortogràfiques contràries a tota codificació acadèmica rigorosa.

Una altra incidència notòria és l’emergència i la consolidació d’un ostracisme front a la trobada de tota expressió de la “catalanitat”. Conduïda en nom d’un valencianisme a voltes denominat “pur”, la defensa d’una “llengua valenciana independent” s’ha basat en una ideologia racista i xenòfoba que dificulta contínuament les relacions catalano-valencianes. Els secessionistes han recorregut i recorren contínuament a la lingüística per a servir a una causa contrària a la més bella i generosa funció de tota llengua, l’enteniment entre els individus.

Una altra incidència afecta, en fi, el posicionament del valencià en l’espai identitari local. Nodrides pels secessionistes, les tensions d’aquests darrers anys s’han concretat de tal manera en la llengua regional que aquesta ha esdevingut un element clau dins del reconeixement i l’afirmació de la identitat valenciana. Dominat o no, el valencià ha esdevingut el verb “ser” de la “valencianitat”, el seu element d’obectivació més explícit. Tot i que això és favorable en principi al seu impuls, aquesta constatació deixa entreveure una incidència més criticable, una tendència a considerar dos graus de “valencianitat” i en conseqüència dos graus de valencians: uns valencians autènticament valencians, car són “valencianòfons”, i uns valencians de segona classe, car són “no-valencianòfons”. És aquest un tret singular de la història local: mentre que la pràctica del castellà es manté preeminent, la llengua que serveix de vector d’identitat és la més feblement difosa. Però és això una conseqüència del conflicte: si el valencià ha esdevingut preeminent en l’enunciació de la “valencianitat”, pot servir de tret principal d’una “valencianitat” autèntica (una “plusvalencianitat”)? Com que cada conjunt és idènticament dipositari dels trets diferencials valencians, tenint present la configuració sociolingüística del territori després de la Reconquesta, considerar el valencià com a un element diacrític de tan gran importància, no implica el risc de compartimentar la població, d’engendrar noves discriminacions?

Adoptats en 1998, el “Pacte Lingüístic” i la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” han deixat entreveure una resolució possible del conflicte, partint de la base del reconeixement creixent de les especificitats valencianes sense sistematització de la seua seua “catalanitat”. El “Pacte Lingüístic” mateix ens indica, d’altra banda, una presa de consciència dels efectes funestos de les querelles “valenciano-valencianes”. No obstant, la situació actual resta preocupant. Si els valencians han arribat a nomenar a la fi els seus primera acadèmics, aquesta nominació ha necessitat més de tres anys, durant els quals el català de València no ha estat objecte de cap rehabilitació significativa, mentre que, aprofitant l’explosió de noves tecnologies, els secessionistes no han cessat de difondre les seues obres “contra-normativitzades”. Sobretot, institucionalitzar una Acadèmia estrictament valenciana, mentre que Barcelona i Mallorca romanen sota el mestratge de l’Institut d’Estudis Catalans, planteja nombrosos interrogants: semblant empresa, ¿no comporta el risc de dotar el secessionisme d’una certa legitimitat, de perpetuar la política aïllacionista de València i, a llarg termini, de conduir a l’esgotament al català de València? Degut a l’absència a tota referència a la unitat de la llengua dins del “Pacte”, tot i que es denominà AVL en lloc d’ALV, ¿aquesta nova institució no implica el risc de conduir a una partició lenta més irrevocable de la llengua catalana? Ja que si els treballs de l’AVL no desobstrueixen aquesta realitat, no oficialitzen poc a poc una codificació pròpia al territori valencià, quina seria la seua raó de ser?

De tota manera, lluny de la unanimitat dels lingüistes, el valencià ha esdevingut una aposta política portadora de dos concepcions identitàries: l’edificació d’una autoctonia valenciana susceptible de prorrogar la disglòsia, o una emancipació pancatalanista que pot afavorir la normalització. Defensar la “catalanitat” del valencià és una manera d’orientar la Comunitat vers Catalunya en el pla lingüístic, però també cultural, econòmic, inclús polític, d’inscriure València en un espai més vast, el dels “Països Catalans”. De manera inversa, postular la independència d’una “llengua valenciana” correspon a una afirmació d’una identitat singular, una objecció a tota entesa amb Catalunya. Quina de les dos tendències triomfarà? Si certes pors al voltant de la possible existència d’aquests “Països Catalans” podrien estar justificades, si és exacte que alguns discursos emesos des de Catalunya palesen un cert apetit català que abraça ràpidament la frontera de les dos autonomies veïnes, mitjançant una política raonable, ¿no tindria València la possibilitat d’inscriure’s i afirmar-se dins d’un espai “catalanòfon” sense assistir a una dissipació dels seus trets diferencials? Si és ben cert que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears comparteixen totes tres una mateixa llengua, rica en cada indret en nombrosos particularismes, ¿és il.lusori considerar el funcionament d’aquests “Països Catalans” dins del respecte d’una identitat específicament valenciana, i balear? Més enllà de l’acció intrínseca de l’AVL, dins dels mesos que vénen, el futur del valencià depén, més que mai, de la resposta a aquests interrogants.

2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, copia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.








1 Guinot i Galan, Josep Maria. En Torn de la Llengua Valenciana. València. Ajuntament de València/GAV. Data no especificada. Pp. 9-10, 19-22, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].
2 Universitat de València. Sobre la llengua dels valencians, Informes i documents. València. Facultat de Filologia. 1998. Pp. 50-1.
3 Guinot i Galan, Josep Maria. Op. cit. Pp. 19, 32. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].
4 Ángeles Castelló, José María. Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana. Valencia. Academia de Cultura Valenciana. 1993. Pp. 13-4, 30-1, 35-6.
5 Entwistle, William J. Citat dins Lanuza Ortuño, Chimo. Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica. València. Lo Rat Penat. 1994. P. 42.
6 Lanuza Ortuño, Chimo. Op. cit. P. 42. [Text redactat en una norma ortogràfica no oficial].
7 Entwistle, William J. Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués. Madrid. Istmo. 1978. Pp. 24, 122, 127-8, 134-5. Col. Fundam., nº 31. Traduït per F. Villar. Títol original: The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque.
8 Las Provincias, 28 de febrer de 1988. P. 34.
9 Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25.
10 Ignacio Gil Lázaro, diputat del Grup Parlamentari Popular. Citat dins Sánchez Ferlosio, Rafael. “La homilía del ratón”. Madrid. El País. 1986. P. 25.
11 Lafont, Robert. La révolution régionaliste. Paris. Gallimard. 1967. P. 208.
Traduït de l’original francès, vol dir: “A la Costa Blava, la multiplicació dels noms provençals de poblets [...], les representacions folklòriques, acompanyen [...] la ruïna de la llengua autòctona [...] Aquest és el procés més greu: la indigenització de les poblacions [...] Desculturació i exotisme són sempre sinònims”.
12 Sevilla Andrés, Diego. “Burguesía y separatismo”. Levante. 22 de desembre de 1962. Citat dins Cucó, Alfons; Romero, Joan. “Actituds anticatalanistes al País Valencià: articles i documents comentats”. L’Avenç. Barcelona. 1977 (Revista d’Història nº 5). Pp. 37-44.
13 Bello Serrat, Vicent. La pesta blava. València. Eliseu Climent/3i4. 1988. Pp. 18, 23, 30-4, 42-5.
Sèrie “La Unitat” nº 130.
La desviació de certs referents identitaris, d’entre els quals està la llengua regional, per un corrent d’extrema dreta, no és pas una especificitat valenciana. A Bretanya, en cada elecció regional, els cartells del Front Nacional prenen per eslògan: “Bretó, defensa la teua identitat!”, i aquest partit organitza molts debats per a favorir una “millor difusió de la llengua bretona”. Vide Favereau, Francis. Bretagne contemporaine: langue, culture, identité. Morlaix-Montroules. Embannadurioù Skol Vreizh. 1993. P. 124.
14 Universitat de València. Informe sobre la llengua del País Valencià. València. Universitat de València (Facultat de Filologia). 1978. P. 36.
15 En el pla polític, el text valencià exclou igualment tota evolució possible. Mentre que l’estatut basc, català, gallec i inclús andalús es reserven la possibilitat d’evolucionar, gràcies al recurs de l’adjectiu “actual”, els valencians han optat per: “El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d’Alacant, Castelló i València” (art. 3).






“Català o valencià?: Vers el secessionisme lingüístic al País Valencià”

(ZfK, 6. 1993. 97-120). Hans-Ingo Radatz (Universitat Catòlica d’Eichstätt-Ingolstadt)

(Traduït de l’alemany original)

La manca d’unanimitat quant a l’adequada denominació del català al País Valencià té una llarga tradició. L’abundància originària de denominacions (romanç pla, llemosí, catalanesc, etc.) s’ha reduït a dues alternatives al llarg dels anys: català o valencià, les quals fins avui han romàs d’ús corrent. No obstant, en aquest context s’han de diferenciar dos fenòmens, que apareixen sovint combinats però que no necessàriament van lligats. D’una banda l’ús de diferents denominacions per al català de València. De l’altra, el postulat segons el qual el valencià és una llengua independent i pròpia. L’utilització de la denominació valencià no implica en qualsevol cas aquesta posició secessionista, al llarg de la història:

“Ja ha estat dit que els escriptors valencians que en els segles XV i XVI donaven normalment el nom de “valenciana” a la seua llengua vernacla, no pretenien negar la unitat idiomàtica de València amb Catalunya i Mallorca [...] (SANCHIS GUARNER 1983: 39).

Ja al segle XVIII, mentre l’anomenada decadència, un dels primers que formulà la hipòtesi d’una llengua valenciana pròpia fou Marc Antoni Orellana, tot i que no tingué cap influència pràctica, donat que els autors d’aquesta època en qualsevol cas, escrivien quasi exclusivament en castellà, mentre que el valencià era la llengua col.loquial sense importància, en cas de la qual cosa optaven per ell.

Amb el començament de la Renaixença es formaren a València dos grups amb diferents orientacions cap a la llengua:

“D’una banda hi havia el grup moderat, restaurador i cultista, de Llorente, Querol, Labaila [...], intel.lectuals “felibres” d’escassa influència en la burgesia valenciana, la castellanització de la qual a penes no combatien. D’altra banda hi havia un sector més vitalista però certament menys culte, el de Constantí Llombart, Escalante, Liern [...], generalment autodidacta d’ascendència menestral i ideari liberal o republicà, més atrets per la saba popular que no per l’erudició”. (SANCHIS GUARNER 1983: 46).

Mentre que els primers, els “cultistes”, escribien en un idioma arcaitzant, que anomenaven llemosí i que era pràcticament idèntic amb formes semblants a Catalunya i Mallorca, usava el segon grup un valencià de to fortament regional, col.loquial i farcit amb castellanismes presos de manera poc crítica, que amb ajuda de les solucions ortogràfiques castellanes reproduïa quasi la llengua parlada. Un típic exemple d’aquesta primerenca, prenormativa grafia és la següent explicació teatral de El virgo de Visanteta (1845) de Josep Bernat i Baldoví: “La cantá [cantada] esta pasa en el poble de Favára, en lo reyne de Valensia. El treato [sic!] representa cuansevól cosa; una sala, un corrál, ó una pallisa, y encara que siga un estable, no vól dir res. [...] Si hiá cadires, bé, y si no niá també; el que vullga que s’asente en terra. En la paret frontera dos cuadros penchats, la ú del Pare Etern, y l’altre de Sen Róc; [...]. Yaurá també dos o tres portes tancáes [tancades], que no se sap ahón cauen, y si no les tanquen, millór. [...] Arreglat ya tot asó, encesos els cresolets, y depues de pegár sét, ú huit trompaes [trompades] la orquesta, pucha capamunt el teló, y escomensa la festa. (BERNAT I BALDOVÍ 1977: 7-8).

El conflicte entre ambdues posicions en la majoria dels casos, no era al voltant de si hom devia escriure català o valencià, ans més aviat en quina mesura la llengua literària escrita devia o podia allunyar-se de la llengua parlada col.loquial. La posició dels “anticultistes” o “vulgaristes” (Sanchis Guarner 1983: 46) fou representada per exemple pel gramàtic Josep Nebot i Pérez, el qual a la seua gramàtica de 1894 proposà una grafia fortament dialectal semblant al patois. Com ens mostra la següent cita dels seus Apuntes para una gramática valenciana de 1894, consistia el problema per a Nebot no en quina llengua es parlava a València, sinó segons quins criteris deuria ser escrita; tot i que ho rebutja, pren en consideració la possibilitat d’una acceptació de la llengua catalana escrita:

“[...] creo sinceramente que ha llegado el momento de escribir dos gramáticas diferentes: [...] la literaria y la popular. La primera, que la escriba Lo Rat Penat, o quien tenga autoridad para ello (si no se quiere adoptar la catalana literaria, que sería tal vez lo más prudente), y la segunda, que hoy damos al público [...]” (Citat a SANCHIS GUARNER 1983: 47).

Als més radicals representants d’una ortografia anticultista pertangué Josep Mª Bayarri, el qual en nombroses publicacions volgué exalçar el seu subdialecte apitxat a llengua de literatura universal: “Ara nosatros, avem netexat, fiqsat i depurat de grafies apsurdes la esqritura de la nostra llengua, fasilitanla a tots per a qe tots els qe parlen l’idioma sapien llexirlo i qonseqüentment esqriurel” (Citat a SANCHIS GUARNER 1983: 187).

Cap d’aquestes propostes normatives pogué no obstant imposar-se, encara que la necessitat d’una norma obligatòria general era cada vegada més gran.

En la mesura en què l’obra de normalització de l’Institut d’Estudis Catalans avançà (Normes Ortogràfiques 1913, Gramàtica Catalana 1918 i Diccionari general de la llengua catalana 1932), començà doncs a imposar-se la normativa fabriana també al País Valencià. De facto s’acabà la discusió sobre l’ortografia a València amb l’acceptació de les anomenades Normes de Castelló en 1932, que foren signades per representants de quasi tots els cercles i institucions competents.1 Aquest acord significà una presa i acceptació, amb lleus modificacions de la normativa de Pompeu Fabra, la qual cosa esdevingué possible així, perquè Fabra en qualsevol cas sempre havia tingut en consideració la totalitat de l’àmbit lingüístic català, i no, com la majoria dels altres, es limitava a la transcripció del seu propi dialecte. El significat històric d’aquest compromís va ser molt clar per als signants, i es reflexa en la solemnitat de les formulacions:

“[...] Eixa és la nostra gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai s’enaltirà prou, han arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Van sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos [...]” (de les Normes de Castelló. Citat a PÉREZ MORAGÓN 1982 (a). 135-6).

L’acceptació generalitzada de les Normes de Castelló fou possible sobretot gràcies a la seua diplomàtica redacció: D’una banda es limitava a una codificació de l’ortografia, no del lèxic i la morfologia; de l’altra fou substituïda la denominació de la llengua a normativitzar per fòrmules com “la llengua vernàcula”, “el parlar del País Valencià”, “la llengua pròpia” o “la nostra llengua”, amb el fi de possibilitar la signatura d’aquestes normes per part tant de pancatalanistes com de secessionistes. En realitat estava clar també per als defesors de la identitat idiomàtica del valencià que la seua signatura de les Normes de Castelló significava una acceptació de la normativa del català.

Evidentment s’alçaren a València veus (igual que a la Catalunya estricta i a les Illes) contra aquestes normes; no obstant entre aquells que escrivien realment en català (ja foren periodistes, escriptors, científics, etc.) trobaren una acceptació quasi unànim. Hui en dia, setanta anys després de l’aprovació de les Normes de Castelló, formen aquestes el fonament de la vida intel.lectual que s’expressa en valencià a la Comunitat Valenciana;2 les escoles i universitats, la totalitat dels òrgans de la Generalitat Valenciana així com tots els escriptors més importants (Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Joan F. Mira, Enric Valor, Josep Piera, entre molts altres) utilitzen la llengua catalana escrita, molt escassament modificada per a adaptar-la a les peculiaritats valencianes.3

Malgrat aquest èxit aparent cresqué a València la reivindicació de posar fre a un suposat imperialismo catalán. Els secessionistes insisteixen en la plena independència de la llengua valenciana i veuen en la llengua estàndard usada a tot arreu i fermament establerta a València des de fa setanta anys un sistema imposat d’una llengua “estrangera” (el català). Fins fa poc aquest debat era més aviat un tema de societats locals i de filòlegs excèntrics, car d’una banda l’acceptació de les Normes de Castelló era abassegadora (les quals si més no implícitament parteixen de la unitat lingüística dels Països Catalans), i de l’altra hi hagué unanimitat a la Lingüística i Romanística internacional de que el “valencià” cal incloure’l dins de la continuïtat dialectal de la llengua romànica occidental que és anomenada científicament de manera unànim com a “català” i que s’estén de la ciutat de Salses avui dins de l’Estat francès fins a la valenciana Guardamar.4 Destacats científics s’han pronunciat de manera repetida contra la posició secessionista i han negat la seua possible fonamentació científica.5

Durant molt de temps havien existit a València els cercles avui anticatalanistes al voltant de l’organització Lo Rat-Penat i en l’àmbit dels Jocs Florals sense grans confrontacions al costat de les organitzacions orientades al catalanisme, i fins i tot en algun moment havien cooperat. Al principi amb l’agonia del règim franquista i el començament de la democràcia s’acabà aquesta “coexistència pacífica”, i començà a partir de 1976, és a dir, immediatament després de la mort del dictador, una campanya anticatalanista, que fins als nostres dies persisteix. En aquest context cal contemplar la fundació de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. Ella s’originà el 31 de gener de 1978 a partir del canvi dels estatuts i del nom de l’anterior Centre de Cultura Valenciana, fundat en 1915 i que era una organització en gran part castellanitzada, que no havia mostrat mai un gran interès en qüestions lingüístiques, tot i que també havia signat el 1932 les Normes de Castelló (“[...] fins i tot [havia] defensat públicament la unitat del català”. SEBASTIÀ 1991 (a): 10).6 Tot i que amb el canvi d’estatuts es fundà una institució totalment nova, s’apropia l’Acadèmia no obstant de la tradició de la seua organització predecessora i celebrà per tant el 1990, dotze anys després de la seua fundació el 75è aniversari de la seua existència.

La Secció de Llengua i Literatura d’aquesta institució començà la seua activitat amb l’elaboració d’una nova normativa valenciana, que en realitat es basava en les propostes que havia publicat una figura estretament associada amb la premsa del Movimiento: Miquel Adlert, al seu llibre En defensa de la llengua valenciana: perquè i com s’ha d’escriure la que es parla (1977). Els intents d’oficialitzar aquesta normativa ortogràfica en el marc del procés preautonòmic fracassaren. Després d’aquest fracàs els defensors de la normativa secessionista convocaren els seus partidaris el 7 de març de 1981 al Monestir del Puig (per tant hom parla de Normes del Puig) i aplegaren allà segons el tenor del seu manifest:

“[...]firmas de un millar de intelectuales y representantes de entidades culturales del Reino de Valencia a la Academia de Cultura Valenciana, en apoyo de las normas ortográficas establecidas para la lengua valenciana, por la sección de lengua y literatura de dicha Academia”7 (citat segons PÉREZ MORAGÓN 1982 (b): 35)”. En realitat fracassà no sols l’intent d’institucionalitzar les Normes del Puig; sinó també, l’aspecte encara més important de l’acceptació pràctica d’aquestes normes pels parlants de la llengua fou un fracàs total, inclús dins de la pròpia organització:

“Però dins l’Acadèmia aquestes normes tampoc són acceptades amb unanimitat. Per la gran majoria dels membres, no deixen de ser una anècdota ja que mai empren el valencià i escriuen sempre en espanyol. Totes les publicacions i comunicats, a excepció dels de la secció filològica, són també redactats en espanyol. (SEBASTIÀ 1991 (a): 11).

Esdeveniments polítics dels darrers temps donaren de nou una nova actualitat a aquest tan científicament com políticament en realitat més que discutit debat i una fins llavors desconeguda dimensió. Després de les eleccions municipals del 26 de maig de 1991 canviaren les relacions de forces polítiques a la ciutat de València, on fins llavors els socialistes del PSOE havien gaudit de la majoria. Les eleccions dugueren els conservadors del PP al poder, en coalició no obstant amb els regionalistes de dretes d’Unió Valenciana amb el seu president Vicente González Lizondo. Aquest era conegut no sols pel seu populisme, sinó especialment pel seu militant anticatalanisme. Després d’aquestes eleccions s’ha donat la situació de que representants de la posició més aviat sectaritzada secessionista disposaren de poder polític real, per a donar forma al seu anticatalanisme també de forma administrativa, i això sols de manera momentània a la ciutat de València.8 Les pitjors previsions es confirmaren després de les eleccions; la regidora María Dolores García Broch (UV) va manifestar diverses vegades, que ella volia en el seu àmbit d’influència substituir textos complets en ortografia normativa per textos en ortografia secessionista de l’obscura Academia de Cultura Valenciana:

“La setmana passada, María Dolores García Broch, regidora per Unió Valenciana a l’Ajuntament de València i responsable de l’àrea d’educació, anunciava que donaria ordres per a canviar els rètols escrits en Valencià als museus de la ciutat i que també es canviarien les normes en què la seua regidoria redactava les notificacions a les escoles. Segons la regidora, era senzillament “corregir els textos al veritable valencià”. Les normes que formen aquest “veritable valencià” no són altres que les de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. [...] L’Acadèmia té des d’aquest moment un suport com a guia en matèria lingüística que mai abans havia tingut. [...] Ara és l’Ajuntament del Cap i Casal, o almenys una part [...] qui l’eleva a la categoria d’autoritat. La secessió del català s’institucionalitza”. (SEBASTIÀ 1991 (a): 10).

Una de les més noves contribucions dels secessionistes és la Gramàtica de la llengua valenciana del batxiller Antoni Fontelles i dels llicenciats en Filologia Hispànica Laura García i Joaquim Lanuza, els tres col.laboradors de la Secció de Llengua i Literatura de la Academia, de l’any 1987.9 Al llibre se li haguera prestat segurament poca atenció en els cercles científics en condicions normals, però amb el canvi de les circumstàncies externes, ha guanyat una nova actualitat. Dins del debat ortogràfic, no és una contribució entre moltes, sinó el darrer i potser més ambiciós intent de presentar la parla de València com a independent del català i d’atorgar dignitat científica a la posició secessionista. El llibre es presenta al seu títol, al seu índex i en la terminologia usada com a una publicació científica i no com a un treball de cultura popular; en aquest sentit sorprén en quina quantitat a la Comunitat Valenciana va ser venut o si més no ofert,10 i hom no pot deixar de pensar que cercles influents promogueren enèrgicament la seua difusió.

Llibres amb el títol “Gramàtica” poden tenir diversos propòsits. El preàmbul de Xavier Casp manifesta quins d’ells els autors (no) volen haver seguit:

“Lo que no hi ha dubte es que no es tradicional, ni comparada, ni historica, ni -per descontat- normativa o preceptiva, perque aço ultim no s atribut d’autors personals; [...]” (FONTELLES/GARCÍA/LANUZA 1987: 10).

La proposta (i la defensa argumentativa) d’una normativa és no obstant afer d’autors singulars i ja una ullada ràpida a l’índex mostra que una considerable part del llibre està dedicada a temes ortogràfics i prescriptius. En realitat, i malgrat totes les afirmacions del Preambul, la normativització ortogràfica i morfològica de la llengua valenciana és sobretot el desig d’aquesta publicació, darrera de la qual tota la resta de coses passa a segon terme. D’una manera honesta, el títol del llibre deuria ser més aviat Les Normes de l’Academia de Cultura Valenciana. En contra de la primera impressió, el llibre no s’adreça a un públic acadèmic, sinó a un públic lector genèric interessat, sense cap coneixements previs filològics. A aquest públic llec en la matèria se li proporciona, sense la més mínima intenció de seguir una argumentació, amb una terminologia ostentosament científica una opinió minoritària i totalment insignificant en cercles especialitzats, com si es tractara d’indiscutibles “coneixements científics”.11 El català, que s’esmenta no obstant en tot el llibre sols dos o tres vegades, es presenta com a una llengua evidentment estrangera. Els autors no veuen cap raó per a donar arguments sobre la necessitat d’una reforma ortogràfica.

Veient la seua nova actualitat, en el futur caldria presentar la posició secessionista, en les seues argumentacions i reivindicacions d’una manera crítica. Hi ha tota una sèrie de sempre repetitius τοπόι en l’argumentació secessionista, que la següent cita de Laura García resumeix:

“[...] se puede considerar la independencia de la lengua valenciana por las siguientes causas: culturales (como parte de la cultura valenciana y transmisora de ella, la denominación que le corresponde es la de lengua valenciana); literarias (los escritores del primer Siglo de Oro de las lenguas neolatinas escribían en valenciano y así denominaban a la lengua); históricas (el primitivo romance nació en Valencia y aquí se desarrolló dando paso a la formación de la lengua valenciana) y lingüísticas (las diferentes influencias que ha recibido la lengua valenciana le han proporcionado unas características propias y unas particularidades diferentes)” (Laura García Bru al diari Levante de l’1 d’octubre de 1980. Citat a PÉREZ MORAGÓN 1982 (b): 38-9).

El primer argument, és a dir les “causas culturales” no és en realitat cap argument, sinó una fàcil definició d’un mot, que no té res a veure en qualsevol cas amb la terminologia científica. La relació de la “lengua valenciana” respecte al català no va ser mai objecte de trifulca, ans va ser sempre quelcom no problemàtic –segons el punt de vista dels secessionistes es tractaria de dos llengües totalment diferents. L’argument es basa en el següent (i evidentment erroni) sil.logisme:

1-Premissa: Qui és català, parla català. (=Sols els catalans parlen català).

2-Premissa: A no és català (sinó valencià).

3-Conclusió: A no parla català.

La indicació de que el cubà no és cap castellà, o que l’australià no és cap anglès, no ha dut encara als secessionistes a modificar la seua posició. Les diferències objectives entre el català parlat de València i el del Principat són mínimes, certament si no es pren en consideració un parlant de xava (barceloní contaminat que es pot sentir a TV3) i l’apitxat castellanitzat de la ciutat de València, sinó per exemple un parlant del català occidental de Lleida i un de Dénia. Si es volguera implantar a la República Federal d’Alemanya llengües escrites pròpies, partint de la base d’unes diferències diatòpiques, tindríem com a mínim en l’àmbit lingüístic del hochdeutsch les següents “llengües”: francó-mosel.là, francó-renà, ripuari, turingès, saxó superior, francó meridional, francó oriental, suebi-alamànic, i bavarès-austríac.

En la fase constitutiva abans de 1932, en què a València hi regnava encara una total anarquia ortogràfica i normativa, hauria estat encara concebible un trencament normatiu d’una llengua escrita valenciana respecte al català modern, tot i que amb aquest trencament s’hauria reforçat encara més la castellanització general. Separada d’una banda de la brillant tradició escrita medieval, estava la dialectalització molt avançada en tot l’àmbit lingüístic català, i de l’altra no s’havia donat pràcticament mai una coneixença mútua de les variants dialectals. El valencià s’hauria desenvolupat llavors en el sentit que indica KLOSS 1967, com a una llengua estàndard independent del català, com a un tipus de llengua al qual podem aplicar la denominació “llengua per elaboració” (Ausbausprache), que ha introduït Kloss. En vista del fet reconegut per tots de que el terme “llengua” comprén tant un component lingüístic com un component sociocultural, Kloss diferencia segons el tipus de la seua individualització dos classes de llengües: en primer lloc la “llengua per distància” (Abstandsprache), a la qual sols a causa del grau de la seua diferència objectiva respecte a d’altres es pot atribuir l’estatus d’una llengua; de l’altre costat la “llengua per elaboració” (Ausbausprache), la qual a causa dels seus trets distintius materials globals podria ser concebuda com a variant d’altra llengua, però els seus parlants, a través d’un procés conscient de diferenciació l’han constituïda com a llengua independent12 (com per exemple el nynorsk noruec ha sorgit a través d’una delimitació conscient a partir de la llengua estàndard danesa). Quan no obstant el 1932 amb la signatura de les Normes de Castelló s’acabà amb el caos normatiu, això significà una clara decisió contra l’opció d’una llengua pròpia “neovalenciana” i a favor de l’opció d’una llengua estàndard policèntrica pancatalana, que en el dia d’avui està fermament establerta.

Com a segon argument per a la independència del valencià García al.lega les “causas [...] literarias”. Com ja hem indicat més amunt, l’expressió “llengua valenciana” no implicava per als autors clàssics de cap de les maneres que no utilitzaren la mateixa llengua en què s’escrivia i parlava també a Barcelona o Ciutat de Mallorca (vide sobre això: SANCHIS GUARNER 1983: 21-47). Carles Salvador mateix, el potser més important difusor de la llengua catalana estàndard escrita al País Valencià, li donà per títol a la seua gramàtica difosa en múltiples edicions el de Gramàtica Valenciana, sense que amb això volguera qüestionar la unitat del català. Així mateix, porta implícit l’argument una implícita barreja d’ambdós fenòmens separats que estem considerant: d’una banda la denominació, de l’altra la identitat de la llengua.

Com a tercer argument, esmenta García “causas [...] históricas”, i fa al.lusió a això: “[...] el primitivo romance nació en Valencia y aquí se desarrolló dando paso a la formación de la lengua valenciana”.13

García fa referència a la hipòtesi de que els conqueridors catalans de València s’haurien trobat allà una població autòctona mossàrab, que hauria mantingut la seua llengua romànica. El català no hauria arribat així a València a través dels catalans, sinó que s’hauria desenvolupat de manera autònoma a partir del mossàrab (quod esset demonstrandum...). Filòlegs i historiadors discuteixen avui encara si el mossàrab valencià en el moment de la conquesta catalana s’hauria conservat a zones aïllades, o si havia desaparegut totalment. Avui de manera general se sol descartar la probabilitat d’una supervivència tan massiva del mossàrab, com pressuposa la hipòtesi abans citada:14

“Was a community of Romance-speaking Mozarabs on hand to welcome King Jaume and his invaders? The thesis is popular but untenable. A negligible scattering of Mozarabs, especially among the lower classes, may have survived the persecutions and mass emigrations under the Almohads, to influence the crusaders’ Catalan into a Valencian form. The abundant crusade sources are thunderously silent on any such survivors, nor did they ever serve as intermediaries during or after the crusade” [Hi havia una comunitat de mossàrabs que parlaven una llengua romànica que donà la benvinguda a Jaume I i els seus invassors? La tesi és popular però no se sosté. Un molt petit grup de mossàrabs, especialment entre les classes baixes, podria haver sobreviscut a les persecucions i emigracions massives sota els almohads, i hauria influenciat el català dels croats cap a una forma valenciana. Les abundoses fonts dels croats guarden silenci de manera abassegadora sobre tals sobrevivents, ni serviren tampoc en cap moment com a intermediaris durant o després la croada” (Robert I. Burns; Citat a FERRANDO 1989: 118).

Les teories en un sentit diferent d’A. Ubieto i altres historiadors valencians les descriu Antoni Ferrando com a

“[...] caracteritzades per una manipulació interessada dels fets històrics i per una metodologia poc rigorosa al servei d’una ideologia espanyolista i, en definitiva, antivalenciana”. (FERRANDO 1989: 123-4).

El quart i darrer argument que cita García, les “causas [...] lingüísticas”, ens indica que “[...] las diferentes influencias que ha recibido la lengua valenciana le han proporcionado unas características propias y unas particularidades diferentes”.15

Aquest argument és, filant prim, correcte no obstant, car deixa oberta totalment la possibilitat, de que el valencià siga una variant del català amb “unas características propias y unas particularidades diferentes”.

Junt a aquests quatre arguments de García, apareixen encara alguns arguments addicionals. El punt crític més important dels secessionistes respecte a la llengua escrita catalana estàndard sol formular-se de manera típica així:

“Les normes [de Castelló; H.-I. R.] eren una simple copia (en alguns aspectes molt roïna) de les fetes per Pompeu Fabra per a la llengua catalana anteriorment. [...] en estes bases hi ha notables insuficiencies: a) de redaccio de les normes, b) d’explicacio i doc